Avui em permetran que torne a palrar de la crisi, malgrat que d'altra part, la part solidària, no se si anomenar-la bona. Jo visc a una finca de pisos molt gran, a pesar que hi ha molts veïns nous i que uns altres han marxat, encara existeix la consciència de barri encara que lamentablement està perdant-se, en canvi, de fusionar-se amb el cosmopolitanisme, arribant a formar part d'una mena de glocalització tant saludable.
Molt veïns han perdut els seus treballs, la majoria d'ells amb una mitjana de 50 anys, així que moltes vesprades es reuneixen al bar de davant,o en la seva porta per fumar, per passar la vesprada. Quan tinc temps m'agrada baixar i xerrar amb ells, sens dubte, son els millors assessors econòmics posibles perquè han de fer malabars per poder arribar a fi de mes, i plenar la nevera. Desrpès, de prendre el cafenet i despotricar contra tots els polítics mundials, molts cops porten raó, tornen als seus móns plens de factures per pagar.
Avui estava estudiant història al menjador, quan , de sobte, he escoltat crits ( No sé massa bé perquè tots al carrer cridem prou) havien arribat Diego i Claudia, bessons ( com jo) de la germana de la meua veïna, la gent estava abocada als balcons, i els fumadors ( fora del bar) s'han apropat a saludar. Desprès he passat a jugar amb ells, tenen dos anyets, i xerrar amb sa mare que jugava en mi quan jo era el xicotet. Quan tornava a casa a continuar estudiant, una veïna venia a per sal, a la casa del costat el germà li prestava diners a la veïna per pagar la llum, al pis de dalt una situació semblant.
La crisi ha tret la part més solidària de tots nosaltres, ens ha tornat als orígens, al barri. Han mort les hores extra per tenir un apartament a Borriana, la enveja que ens feia comprar un cotxe millor que el veí també. Ens hem adonat que durant anys ens havien ( o ens havíem deixat) enganyat per pertànyer aquella classe mitja hipoteca de quan España va bien...
Estic segur que, tots plegats, aconseguirem canviar la greu situació, només cal esforç, treball, i·lusió, disciplina i molta esperança perquè hem de recordar que DEMOCRÀCIA és el govern del poble per al poble, malgrat que ens ho havien intentat esborrar de la memòria.
No puc oblidar-me de Kevin que va morir ahir d'una mort sobtada jugant al fútbol en les Alqueries, avui hem presentat una proposta a les nostres diputades, Mónica i Mireia, per canviar la llei i obligar a tenir un mínim, un equip bàsic de reanimament als espais esportius, malgrat que sembla que aquest cop era inevitable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada